Francesc Xavier Cáliz i Chena. Col·legiat núm 298 del Col·legi Professional de Disseny Gràfic de Catalunya. Nat a Loja (Granada) l’any que en va fer cent de la publicació de l’Origen de les Espècies de Darwin i el mateix que els germans Marx van oferir la seva darrera aparició televisiva.
Em van empeltar a Calella (el Maresme, no la de les havaneres) a l’edat de cinc anys, llavors una ciutat molt exòtica per a mi: les dones anaven en bicicleta i als nens de la meva edat sel’s deia canalla, cosa que m’ofenia no pas poc.
Hi han més detalls al meu perfil de FaceBook.
A part d’això heu de saber que sóc un tastaolletes, cul inquiet, amb vàries passions que fluctuen però no s’enfonsen: el dibuix, la interacció amb artefactes digitals, la fotografia i algun altre.
D’on vinc
Professionalment, s’enten. En casos com el meu, la simptomatologia està amplament documentada: els primers indicis es manifesten durant la infantesa, embrutint amb ninots els marges de les llibretes del col·legi o trossos de paper inversemblants. En un estadi superior l’individu afectat aconsegueix publicar a revistes locals i comarcals o per associacions ciutadanes o corporacions municipals. Finalment, en el darrers estadis del procés, s’estableix una dependència econòmica de l’hàbit més o menys crònica.
Efectivament, una carbassa
La decisió deliberada de guixar em va arribar als 17 anys, quan estudiava periodisme. Un dia vaig comprar un quadern en blanc i una ploma per començar a omplir aquell de guixades. Aqui teniu el primer: una carbassa.
Sí, sí, teniu raó; no és gaire solemne per a un temps de canvis polítics i socials com aquells. Però aquí està la meva cucurbitàcia boteruda, a la que van seguir un tomàquet, una albergínia, una ceba tendre… Mesos després i gràcies al Xavier Garcia director de l’extinta revista Userda i de la Doris Cases, gerent d’ Edicions La Terra, tenia el meu primer client regular: la Unió de Pagesos de Catalunya.
La meva primera càmera
Per altre banda, als catorze anys havia aconseguit que els meus pares em compressin una càmera de fotos COMPLETAMENT manual. Una Expo Color (feta a Barcelona, tu!) i que em va descobrir les delícies de les fotos en blanc i negre desenfocades, fosques o amb sobreexposició.
En el disseny, la meva professió va començar a Publintur quan en Jordi Ten, que ja feia temps m’encarregava cartells per a l’Ajuntament de Calella com a regidor de cultura, em va convèncer perquè em deixés contractar. Potser ell és el principal culpable de que esteu llegint això.
Jo tenia 25 anys, ganes d’aprendre i molt de pel al cap. A Publintur vaig poder desenvolupar vàries de les meves afeccions convertides en professió, descobrir-ne alguna altre, augmentar la curiositat i desprendre’m de força de l’aïllament capil·lar que no permetia una ventilació prou satisfactòria del meu cap sobreescalfat.
L'equip de Publintur el 1985. El primer per l'esquerra, amb la cara tant llarga, era jo
Vaig abandonar l’empresa amb 36 anys, amb ganes de donar classes de les noves tecnologies que estaven canviant la indústria i de passada lluir corbates cridaneres mentre anestesiava els meus alumnes amb el sistema binari.
Durant un temps vaig estar de professor d’infografia a l’Escola del Gremi d’Arts Gràfiques de Barcelona, l’escola IDEP i de cursos particulars que donava al meu estudi. Però finalment em va fer decantar per continuar exclusivament amb el disseny, les pàgines web i els ninots, dels que us ofereixo els meus serveis des d’aquí.