Fa uns tres mesos, si fa no fa, uns xicots van desplegar unes tenalles espectaculars a la plaça de l’ajuntament. Res estrany: hi ha gent que té una ceratina prodigiosa i amb un tallaungles normal no en té prou. Però tot seguit es va veure que l’estri no estava destinat a una pràctica exhibicionista de la higiene personal, sinó a seccionar el cadenat d’una bicicleta imprudentment aparcada en el lloc més cèntric de Calella, a la vista de tothom.

Un cop comprovat el perfecte funcionament del fòtil tallant, van pujar a la bicicleta per constatar que rutllava a la perfecció i tot seguit van desaparèixer.

Val a dir que la plaça no estava buida. És estiu i havia una gentada de por, que no es va immutar. Ni tant sols van aplaudir per la destresa i celeritat demostrada pels protagonistes de la perfomance.

Ben bé que ja no es valora res.

Aquesta entrada fa tuf del discurs de la llei i l’ordre, oi?

Ben mirat, m’agradaria poder aparcar la bicicleta per la ciutat, la faria servir més. Però això no és una petició perquè torni el sometent. Senzillament, ja que passava per aquí, prenc nota i intento explicar-m’ho.

La primera conclusió és que, si es poden robar bicicletes durant el dia en el lloc més transitat de Calella davant de les terrasses dels bars i l’edifici de l’Ajuntament, el meu poble ja ha passat de categoria per entrar de ple en la modernitat cosmopolita.

Som una porció de l’urbs metropolitana Barcelonina on les unitats individuals de consum i poblament (altrament dites ciutadans) coexisteixen juxtaposadament en llocs públics sense cap més altre relació que la comercial entre ells i la político-econòmica amb l’administració.

Quan va sortir la revista Estela, Calella era un poble on tothom es coneixia i no existia ni televisió. L’única manera de saber el que passava era per la ràdio, i aquesta màquina d’embrutir endreçadament el paper que anomenem impremta. No eren temps millors, que consti la meva opinió. Només continuu reflexionant sobre el paper de les publicacions local, els canvis continus i els ciutadans, ara amb moltes més eines de comunicació i de distracció (o d’alienament que dirien els marxistes).

Perquè, creieu que Facebook, Twitter, Pinterest, Google+ i tot l’estol d’estris socials ens fan millors ciutadans?

Jo crec que no, (necessàriament). I aspiro a raonar-vos el perquè en els següents lliuraments d’aquesta seqüela a la defunció d’una revista d’opinió de poble.

La darrera?