Per celebrar el seu cinquantè aniversari, l’editorial Rafael Dalmau va endegar una exposició de la que vaig tenir el gust d’encarregar-me de la part gràfica. Perquè Tractar amb la familia Català és un gust, com ja vaig descobrir en tenir l’oportunitat de compartir taula i tertúlia amb en Pere Català i Roca.
Catalans de pedra picada
El fill d’en Pere Català, en Rafael Català Dalmau, té el mateix tracte atent i el somriure perennement instal·lat als llavis, cosa que (com diu l’Emili Duró, aquest lleidatà histriònic i conferenciaire), sempre és d’agraïr, perquè el bon humor s’encomana.
Si hi ha alguna cosa que ha caracteritzat aquests catalans de pedra picada és la defensa i promoció del patrimoni cultural i històric de Catalunya. L’editorial potser és la seva eina més destacada en aquesta tasca i l’exposició volia ser la crònica de la seva existència fins ara.
La mostra està dividida en sis àmbits cada un dels quals té un nombre de plafons variable. De manera que mentre el quart, dedicat a la censura franquista, té dos plafons, el sisè, dedicat a les col·leccions actuals, en té sis.
Com és clàssic del meu estil, l’estructura està marcada molt clarament i les fotos i els gràfics s’ajusten quasi sempre a ella, llevat dels casos en que es vol mantenir les proporcions originals de les fotos o es dóna un cert efectisme jugant amb la impressió de relleu.
Hi ha una gran quantitat de fotografies en blanc i negre, i tot el disseny bascula premeditadament cap els grisos clars amb protagonisme del vermell per destacar i organitzar. Les fotos a color antigues són de molt diversa procedència i estat de conservació, de manera que han estat sotmeses a un tractament de color que ha igualat les característiques cromàtiques i les fa més properes al documents en blanc i negre.
Per a aquest exposició vaig haver de fotografiar nombroses obres històriques de l’editorial, cosa que ha estat un altre dels atractius d’aquest encàrrec.